Indignades i cansades!

Encara que l’edat ja no ens permet dormir a la plaça Ricard Vinyes, ni creiem que fos el més adequat, volem fer palesa la nostra indignació, com a ciutadanes, per la manca d’atenció institucional davant l’esforç que molta gent, de procedències culturals diverses, està duent a terme aquestes últimes setmanes, amb la generositat que comporta debatre i intentar treure conclusions per d’aconseguir un món millor.

El moviment popular ha sorgit com a conseqüència de la indignació que provoca l’actuació de la classe política, en més o menys grau, sobre el benestar i l’economia de la gent sobre la qual li és fàcil d’intervenir: els treballadors i les treballadores per compte aliè, els treballadors i treballadores autònoms i els petits i mitjans empresaris i empresàries.

Menció preferent farem de les persones a qui la solució política a la crisi, que no la crisi en si mateixa, ha deixat a l’atur: persones, que per molt que els Parlaments diguin que són el seu principal neguit, no compten més que per les estadístiques que, reflectides en els diaris mundials, avergonyeixen, per incompetència, els qui assisteixen a les cimeres globals. Si fossin el seu principal neguit farien altres polítiques pressupostàries per tal d’atendre les necessitats socioeconòmiques que afecten directament les persones amb menys recursos.

Indignades, com a dones, per la resistència del sistema capitalista a acceptar la igualtat real en la diferència, per la dificultat de poder transmetre el discurs de la necessitat de ser econòmicament independents i no haver de fer doble o triple jornada per aconseguir aquesta independència.

Celebrem el moment i volem col·laborar en la construcció d’un nou contracte social que ens permeti a les dones la gestió del nostre temps com a mares i com a treballadores. Reivindiquem que en la nova construcció o és te en compte el 50% de la població femenina, o no serà.

Indignades també amb els bancaris transformats en banquers, que cobren uns sous milionaris en detriment de la congelació de pensions i subsidis per a les persones aturades. Indignades per la utilització de les dones per recaptar vots, criminalitzant la prostitució o reprimint determinats usos culturals en el vestir. Indignades per la repressió i el desallotjament de les places de Lleida i Barcelona. Indignades per no saber qui ens protegeix de la nostra pròpia policia.

Cansades però satisfetes de veure tanta gent debatre fins la matinada. Molta gent jove i d’altres no tant joves. Contentes de l'aprenentatge que fem unes i altres, de les bones pràctiques que s’observen en els diversos cercles de debat, dels quals nosaltres també en participem. Cansades però contentes de veure que la lluita continua malgrat que al poder li fa por la llibertat.

Volem, però, fer un toc d’atenció a la necessària transversalitat que hauria d’impregnar aquest moviment: la imatge d’Anonymous que sovinteja en aquestes places representa la cara d’un home. Si hem de desconstruir, també ho hem de fer en la manera en què evidenciem el nostre trencament amb la forma convencional de comunicar-nos. De la mateixa manera que, amb la incorporació de les xarxes socials, hi ha un abans i un desprès en la comunicació, també hem de fer visible que més de la meitat dels comunicats de facebook o twitter són generats per dones. I qui sap dels Anonymous …

Considerem què avui hi ha dos discursos: d’una banda, el discurs oficial, persones d’ordre (institucionals o col·laboradors) que tremolen davant la incertesa del canvi, sense adonar-se’n que també pateixen la tirania dels mercats financers; o ja els hi està bé, perquè així viuen millor que els altres.

I, d’altra banda, el discurs de la indignació, dels que essent conscients de la mateixa tirania dels poderosos mercats i fent ús de la coherència, batallem amb la nostra presència a les places o davant els ordinadors, dels mòbils i aprofitant les oportunitats que ens ofereix la tecnologia 2.0, perquè un altre món és possible i cal començar a construir-lo.