diumenge, 29 de juliol del 2012

Nosaltres parim, nosaltres decidim. Nosaltres no callarem.


El 12 de febrer de 2008, un mes abans de les eleccions generals, l’històric col·lectiu “Dones de Lleida” va retrobar-se per reivindicar una altra vegada, després dels anys de la transició i dels primers anys de democràcia, el que fou un nou clam social per l’evolució democràtica de la societat: la modificació de la llei de salut sexual i reproductiva i la introducció d’una llei de terminis en la interrupció voluntària de l’embaràs, a imatge i semblança d’altres legislacions europees contemporànies.

Així, sota el lema: “Nosaltres parim, nosaltres decidim” el grup de dones va exigir un canvi legislatiu per considerar obsoleta la llei de supòsits que, en ple segle XXI, possibilitava condemnar penalment aquelles dones que decidien interrompre el seu embaràs i també a les persones que hi intervenien.

Tota aquella reivindicació es va accelerar per l’actitud dels diferents comportaments de la judicatura, la magistratura i la fiscalia, que vint-i-dos anys després de l’aprovació de la primera llei de l’avortament (com és coneix popularment la LO 9/1985), tornaven a cridar a declarar i a imputar i a processar dones que havien decidit interrompre voluntàriament el seu embaràs, sense justa causa (segons l’antiga nomenclatura jurídica) dins del primer trimestre d’embaràs.

Davant d’aquells fets, moltes dones (i homes) d’arreu de l’Estat vam sortir al carrer per exigir:
  1. L’elaboració d’una nova llei que reconegués el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos i la seva pròpia vida.
  2. Que l’avortament sortís immediatament del codi penal.
  3. Que el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs fos una prestació sanitària normalitzada dins la sanitat pública, garantint que es pugui practicar en cada centre l’objecció de consciència d’aquells professionals que ho desitgin.
  4. Que els governs estatal i català garanteixin a les dones exercir els seus drets i als professionals exercir la seva professió, sense intimidacions ni difamacions que obstaculitzin o criminalitzin la lliure pràctica d’aquest dret.
  5. Que es garanteixi els drets sexuals i reproductius de les dones: la informació sexual i afectiva a tots els nivells de l’ensenyament per a nois i noies i que els mètodes anticonceptius siguin gratuïts i de fàcil accés.

Arran del clam i la reivindicació social, al cap de dos anys es va promulgar i aprovar la Llei 2/2010, de 3 de març de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs que va introduir un sistema combinat de terminis màxims per poder avortar lliurement (14 setmanes) i de supòsits, si es produïa més tard, en el cas per exemple de malformacions del fetus o de malalties greus o incompatibles amb la vida de la mare o el fetus. Amb aquesta novíssima llei es va donar compliment al progrés social que l’Estat Espanyol necessitava i que exigien les diferents convencions realitzades en el marc de les Nacions Unides per la protecció dels drets de les dones i de la igualtat entre ambdós gèneres.

Avui, dos anys més tard d’aconseguir la fita legal i enmig de la cortina de fum de les retallades més greus en drets i llibertats de la història d’Espanya des del restabliment de la democràcia, el govern del PP ha sentenciat que properament abolirà aquesta llei, tornant als supòsits del 1985 i anant més enrere, doncs proposa fins i tot eliminar algun supòsit com és el cas de les malformacions en el fetus.

Aquesta amenaça xulesca de la boca del Ministre de Justícia, revifa un debat més que superat i ens condueix inexorablement en l’escenari de la hipocresia i del fonamentalisme religiós que relatava un Unamuno penedit quan es referia a l’època del gris, del “regimen” o de “las dos españas”.

Aquest nou govern, s’ha entestat a aplicar la seva ideologia extremista en cadascuna de les accions que està duent a terme, perquè

Ens volen més pobres.
Ens volen més ignorants.
Ens volen més malaltes.
Ens volen més submises.
Ens volen més hipòcrites.
Ens volen més dependents.
Ens volen més intimidades.
Ens volen a tots i totes tallats pel mateix patró.

I ens volen callades i atemorides. I això no ho aconseguiran. Com deia el mateix Unamuno “quedar-se en silenci en determinades ocasions és sinònim a mentir, perquè el silenci pot ser interpretat com aquiescència”.

Per això, avui, retrobat de nou el grup Dones de Lleida, no callem i no callarem. Volem dir PROU: prou retallades en drets i llibertats, prou retallades socials, prou mentides, prou passos enrere en el drets civils i prou atacs a una democràcia social que ha estat molt difícil de restituir i que a cop de real decret, cada divendres queda més deteriorada.

Prou terrorisme contra les dones.


Col·lectiu Dones de Lleida