“Hi ha una necessitat de renovació psicològica de la humanitat... No n’hi ha prou en constatar que les dones estan oprimides, sinó que n’han de ser conscients i viure la impotència i l'esquinçament de ser dona en una cultura concebuda en funció de l’home”. Segons aquest anàlisi, la vida de les dones ha estat presidida pels sentiments en un ordre polític, social i econòmic en el que ha estat relegada a ser esposa del varo i la seva vida s’ha reduït a estimar i ser estimada per l’home. Aquesta dependència material, moral i sentimental xoca amb la independència i l’actitud del home per a qui l’amor només és una part de la seva vida. És en aquest concepte on és troben les tragèdies de les dones: la desconfiança, la soledat, la renuncia a si mateixa per adaptar-se al altre.. La societat defineix les dones, per les seves relacions sexuals o sentimentals i la seva individualitat no té cap valor social”.
“La dona nova és aquella que ha deixat de ser un senzill reflex de l’home: Es presenten a la vida amb exigències pròpies, dones que afirmen la seva personalitat, heroïnes que protesten de la servitud de les dones dins de l’Estat, en el si de la família i en la societat i que saben lluitar pel seus drets”.
Així Alexandra Kollontai reflexionava sobre la situació de les dones a començaments del segle XX, però, aproximadament 100 anys després, la veritat és que la situació de les dones no té res d'envejable, cada cop estem més sotmeses a una dictadura de la imatge, que en la seva cara més cruenta, es manifesta en forma de malalties degenerades a causa de trastorns alimentaris, suïcidis, etc. Cal sumar-hi l'augment de la violència de gènere que, lluny d'erradicar-se, cada cop està més present en el dia a dia; i no ens referim tan sols a la violència perpetrada per les seves parelles, sinó a la violència que desenvolupa tota la societat enfront de les dones. Podríem parlar de l'assetjament al treball, de les dinàmiques de submissió a la dona que implica el concepte actual de la parella, de les treballadores del sexe o de les seves condicions laborals. No és això violència de gènere?
Cal tenir en compte que les dones constituïm la meitat de la població: no som una minoria. I, per tant, ja va sent hora que els nostres problemes específics, que són tan importants com els de l'altra meitat, es comencin a tenir en consideració. Tots els éssers humans tenim dret a l'autonomia personal i econòmica, a no ser discriminats per raó de sexe, ètnia ni origen. Tanmateix, en la societat actual constatem que les dones patim una situació de discriminació i opressió.
Aquesta opressió deriva de l'organització patriarcal de la societat que imposa una jerarquització dels éssers humans per raó del seu sexe, i que atribueix a les dones una situació depenent, mentre col·loca als homes en una posició dominant. En aquesta situació, moltes dones encara han de fer-se càrrec dels seus fills elles soles pel simple fet de ser dones. Sense poder decidir si volen interrompre l'embaràs de manera lliure i gratuïta. Un clar exemple d'això l'hem vist aquesta tardor, vint anys desprès, un altre cop els jutges han cridat a declarar a dones per exercir els seus drets, expressar la llibertat del seu propi cos i la seva maternitat. S'han tancat clíniques i s'han acusat professionals, actuacions que, talment com ahir, avui ens duen un altre cop al carrer per reclamar els mateixos drets que fa trenta anys.
Degut a aquests fets, vint-i-dos associacions feministes han iniciat una campanya per reclamar la llibertat de totes les persones detingudes, el dret a l'objecció de consciència dels professionals sanitaris i la despenalització de l'avortament. Justament, degut a aquests fets, a Lleida varem considerar important fer sentir la nostra veu i, és així, com Dones de Lleida comença la seva activitat.
D'altra banda però, arriba un nou 8 de març, on cal tenir present, malauradament també, la mort de 20 dones a l'Estat Espanyol en mans del terrorisme domèstic, fins que aquestes agressions no s'acabin, res tindrem a celebrar i per tant, continuarà sent una diada de lluita i reivindicació. Simone de Beavouir al Segon Sexe diu que no es neix sent dona sinó que s’arriba a ser-ho, caldria afegir que tampoc es neix sent dona maltractada sinó que s’arriba a ser-ho. Tot procés de violència de gènere neix a partir de la tortura psicològica on, poc a poc, es va anul·lant a l'altra persona mitjançant insults, humiliacions i pressions. De manera que es dóna tot un procés de desgast psicològic, a partir del qual la dona perd la confiança en ella mateixa i arriba a creure que no serveix per res o que és responsable de tot allò negatiu que passa al seu voltant, fins i tot, de la violència que pateix. Aquest procés ve acompanyat d'un menyspreu social cap a les dones. Tan sols fent un anàlisis seriós de les conseqüències de viure dins d'un sistema patriarcal, és a dir, en un sistema sexista que educa als homes en uns valors (agressivitat, competitivitat, insensibilitat, etc.) i a les dones en altres (passivitat, dolçor, paciència, etc.) podem arribar a entendre com és possible que un home sigui capaç d'insultar, humiliar, apallissar i, massa sovint, arribar a matar a la seva parella. Quin preu té per a les dones revelar-se de la seva servitud en el si de la família?. Quin preu té per a les dones convertir-se en una dona nova?.
Com deia Emma Goldman, la història ens demostra que tot grup oprimit ha aconseguit el veritable alliberament enfront dels seus amos gràcies als seus propis esforços. Cal que la dona aprengui aquesta lliçó i que s'adoni que la seva llibertat arribarà tan lluny com arribi la seva força per aconseguir el propi alliberament. Per tant, és important que nosaltres, les dones, en prenguem consciència i, que, cadascuna de nosaltres, es tregui la vena dels ulls, els taps de les orelles i l'esparadrap que ens han posat a la boca per començar a informar-nos, a escoltar i, sobretot, per començar a cridar que les dones estem en lluita!
Així Alexandra Kollontai reflexionava sobre la situació de les dones a començaments del segle XX, però, aproximadament 100 anys després, la veritat és que la situació de les dones no té res d'envejable, cada cop estem més sotmeses a una dictadura de la imatge, que en la seva cara més cruenta, es manifesta en forma de malalties degenerades a causa de trastorns alimentaris, suïcidis, etc. Cal sumar-hi l'augment de la violència de gènere que, lluny d'erradicar-se, cada cop està més present en el dia a dia; i no ens referim tan sols a la violència perpetrada per les seves parelles, sinó a la violència que desenvolupa tota la societat enfront de les dones. Podríem parlar de l'assetjament al treball, de les dinàmiques de submissió a la dona que implica el concepte actual de la parella, de les treballadores del sexe o de les seves condicions laborals. No és això violència de gènere?
Cal tenir en compte que les dones constituïm la meitat de la població: no som una minoria. I, per tant, ja va sent hora que els nostres problemes específics, que són tan importants com els de l'altra meitat, es comencin a tenir en consideració. Tots els éssers humans tenim dret a l'autonomia personal i econòmica, a no ser discriminats per raó de sexe, ètnia ni origen. Tanmateix, en la societat actual constatem que les dones patim una situació de discriminació i opressió.
Aquesta opressió deriva de l'organització patriarcal de la societat que imposa una jerarquització dels éssers humans per raó del seu sexe, i que atribueix a les dones una situació depenent, mentre col·loca als homes en una posició dominant. En aquesta situació, moltes dones encara han de fer-se càrrec dels seus fills elles soles pel simple fet de ser dones. Sense poder decidir si volen interrompre l'embaràs de manera lliure i gratuïta. Un clar exemple d'això l'hem vist aquesta tardor, vint anys desprès, un altre cop els jutges han cridat a declarar a dones per exercir els seus drets, expressar la llibertat del seu propi cos i la seva maternitat. S'han tancat clíniques i s'han acusat professionals, actuacions que, talment com ahir, avui ens duen un altre cop al carrer per reclamar els mateixos drets que fa trenta anys.
Degut a aquests fets, vint-i-dos associacions feministes han iniciat una campanya per reclamar la llibertat de totes les persones detingudes, el dret a l'objecció de consciència dels professionals sanitaris i la despenalització de l'avortament. Justament, degut a aquests fets, a Lleida varem considerar important fer sentir la nostra veu i, és així, com Dones de Lleida comença la seva activitat.
D'altra banda però, arriba un nou 8 de març, on cal tenir present, malauradament també, la mort de 20 dones a l'Estat Espanyol en mans del terrorisme domèstic, fins que aquestes agressions no s'acabin, res tindrem a celebrar i per tant, continuarà sent una diada de lluita i reivindicació. Simone de Beavouir al Segon Sexe diu que no es neix sent dona sinó que s’arriba a ser-ho, caldria afegir que tampoc es neix sent dona maltractada sinó que s’arriba a ser-ho. Tot procés de violència de gènere neix a partir de la tortura psicològica on, poc a poc, es va anul·lant a l'altra persona mitjançant insults, humiliacions i pressions. De manera que es dóna tot un procés de desgast psicològic, a partir del qual la dona perd la confiança en ella mateixa i arriba a creure que no serveix per res o que és responsable de tot allò negatiu que passa al seu voltant, fins i tot, de la violència que pateix. Aquest procés ve acompanyat d'un menyspreu social cap a les dones. Tan sols fent un anàlisis seriós de les conseqüències de viure dins d'un sistema patriarcal, és a dir, en un sistema sexista que educa als homes en uns valors (agressivitat, competitivitat, insensibilitat, etc.) i a les dones en altres (passivitat, dolçor, paciència, etc.) podem arribar a entendre com és possible que un home sigui capaç d'insultar, humiliar, apallissar i, massa sovint, arribar a matar a la seva parella. Quin preu té per a les dones revelar-se de la seva servitud en el si de la família?. Quin preu té per a les dones convertir-se en una dona nova?.
Com deia Emma Goldman, la història ens demostra que tot grup oprimit ha aconseguit el veritable alliberament enfront dels seus amos gràcies als seus propis esforços. Cal que la dona aprengui aquesta lliçó i que s'adoni que la seva llibertat arribarà tan lluny com arribi la seva força per aconseguir el propi alliberament. Per tant, és important que nosaltres, les dones, en prenguem consciència i, que, cadascuna de nosaltres, es tregui la vena dels ulls, els taps de les orelles i l'esparadrap que ens han posat a la boca per començar a informar-nos, a escoltar i, sobretot, per començar a cridar que les dones estem en lluita!
La humanitat no aconseguirà viure en un món just i igualitari fins que el conjunt de la societat sigui sensible a la diferència. No es tracta de buscar la mateixa identitat que els homes, no volem seguir les regles d' una cultura de domini. Busquem la diferència que ens dignifica, la diferència que ens iguala en drets i oportunitats, sense haver de renunciar, si és la nostra decisió responsable, a tenir cura dels altres, sinó requerir els altres per a què també tinguin cura del seu entorn. Les dones tenim el dret a gaudir de la nostra llibertat, sense haver de patir la discriminació de gènere a la que ens sotmet la societat i la seva cultura patriarcal. Una societat cada vegada més globalitzada econòmicament, però no pel que fa a la igualtat de drets de tots els ciutadans i ciutadanes del món. Tenim dret a fer el nostre propi discurs: si la cultura veritablement es feminitzés, la distribució de la riquesa arrelaria i la globalització arribaria als drets humans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada